Des de 1965, quan es va publicar Las Cosas de Georges Perec per primera vegada, han passat uns quants anys, i la magnitud dels canvis en l’àmbit del consum (i de molt d’altes, no cap dir-ho) sembla que els expandeix més encara. Avui en Jérôme i la Silvie (els protagonistes) tindrien moltes més marques per triar. Nous objectes engrossirien la llista dels haig de tenir; milions de coses boniques serien perfectes per al seu loft o la casa de camp.
Vaig arribar a Perec per diversos camins. Feia algunes setmanes havia llegit un article sobre ell i part de la seva obra a El País i m’havia anotat el seu nom en una llibreteta, perquè no se m’oblidés, cosa que malauradament em passa sovint. Em va emocionar trobar un escriptor que describís la manera de viure d’una parella francesa de classe mitja a través de la quotidianitat més ínfima.
Unes setmanes després, mentre comentàvem un conte que havia presentat al curs de conte de l’Escola d’Escriptura, el professor em va aconsellar que llegís una novel·la titulada Las Cosas, de l’escriptor francès Georges Perec. Així que vaig llençar-me de cap a la novel·la de Perec tan aviat com vaig fer-li un lloc entre la cua de títols que tinc amuntegats a la taula.
La veritat és que no puc escriure’n un estudi exhaustiu, seria presumptuós, però sí m’agradaria compartir-ne algunes impressions. A Las Cosas vaig trobar-hi en Jérôme i la Sylvie i els vaig anar coneixent a través dels objectes que anhelen, que tenen, que tindran o que no tindran; dos nòmades en recerca de la bellesa i el confort, sotmesos a un procés de seducció constant i, per tant, constantment pensant en com saciar-se.
Hi vaig trobar descripcions detallades, un punt obsessives, per aprendre’n tant com vulguis, d’espais, d’un estil de vida, del bon saber fer a què aspirem moltes de les persones que hem crescut i vivim en un sistema que s’organitza al voltant del consum. Vaig trobar-hi una frustració latent, fruit d’una lluita entre allò que som i allò que hem de ser per ser socialment acceptables i acceptats dins d’un determinat context, que treu el cap molt a poc a poc i es deixa veure a mesura que avança la trama.
Les habría gustado ser ricos. Creían que habrían sabido serlo. Habrían sabido vestir, mirar, sonreír como la gente rica. Habrían tenido el tacto, la discreción necesarios. Habrían olvidado su riqueza, habrían sabido no exhibirla.
Vaig trobar-hi també un relat que no ha perdut vigència -si de cas al contrari- i que pren una nova significació si el traslladem als nostres dies, marcats per una lluita aferrissada entre l’economia financera i l’economia individual i que, de pas sigui dit, ha malmès les esperances de molts Jérômes i Sylvies.
Recomanació I: Buscant informació sobre Georges Perec vaig anar a parar aquest article d'Enrique Vila-Matas, Café Perec. Deixe-vos-hi caure, és tot un plaer. Recomanació II: A propòsit de l’economia financera, i per si no heu tingut l’ocasió de llegir-lo encara, us enllaço Un cañón en el culo, escrit per Juan José Millás a El País del 14 d’agost. No us amoïneu si després de llegir-lo heu de sortir a cridar o córrer o a fer cops de puny a un sac de boxa.
Georges Perec, Las Cosas. Traducció: Josep Escué. Barcelona, Anagrama, Panorama de Narrativas, 263. Quarta edició, setembre de 2010. ISBN: 978-84-339-1183-4
Literalitats 