Si hagués passat la porta que la separava de l’altre vagó l’hauria trobat assegut d’esquena al costat de la finestra del cantó esquerra. Els mateixos ulls verds que tant l’havien colpida a l’institut, d’ençà de la primera classe que van compartir.
L’hauria tornat a trobar després de tot aquell temps i s’hi hauria assegut al costat. No em puc creure que ens hàgim trobat, estàs igual, estàs igual, i haurien començat a parlar de tot allò que dues persones que en un temps van voler explicar-s’ho tot poden parlar. Mare meva. Quant temps ha passat? Deu anys, onze? I enmig de silencis suspesos ell hauria fet girar l’anell del dit anular esquerra i ella s’hauria resseguit tirabuixons amb tolls de cabell negre. I així que treballes d’infermera a la Vall d’Hebron? Sí, sí. Ja fa un temps. I tu? Jo sóc comercial. Ah, comercial, deus anar tot el dia amunt i avall. Sí, forces voltes, amunt i avall…
I després d’uns quants subterfugis haurien arribat al te’n recordes d’aquell temps? Sí, és clar, llavors no hagués servit ni per posar una tireta. I jo, que n’era de dropo. Érem més joves. I ella s’hauria fixat en l’anell d’or groc del dit anular esquerra d’ell i en la bossa petita de núvols i conills roses i en les arrugues minúscules que li emmarcaven els ulls i hauria endevinat que estava casat i tenia fills i un cotxe i una casa amb jardí a les afores i un apartament a la platja i uns caps de setmana de cues a l’autopista i de pare quan falta per arribar i d’una guerra silenciosa.
I ell li hauria demanat estàs casada? I ella li hauria fet que no amb el cap i els ulls clavats a terra però estic amb un noi des de fa un temps i ara fa uns mesos que vivim junts, i just en aquell moment ella s’hauria refugiat en la mirada d’ell i ell hauria escorcollat el fons de les seves ninetes, compartint un instant que, malgrat tot, hauria avançat igual que el tren.
I després d’aquella primera trobada haurien anat teixint una història sorda de guàrdies i de clients fora d’hora que haurien passejat sota les ombres d’uns carrers que els haurien encobert fins que, un dia qualsevol, haurien decidit deixar les coses com estaven just en el moment anterior a que ella, si així ho hagués fet, passés la porta que la separava de l’altre vagó.
La primera versió d'aquest conte breu és de novembre de 2011. Després n'he fet algunes revisions. (El títol no és definitiu). Es tracta d'un exercici que vaig presentar al curs de Conte I de l'Escola d'Escriptura i s'ha de dir que no va tenir massa bona acollida entre els companys. Tot i això, després d'haver-lo revisat, deixat reposar i revisat de nou, m'he decidit a compartir-lo per aquí.
Literalitats 